Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cançó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cançó. Mostrar tots els missatges

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Palabras para Julia

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.


José Agustín Goytisolo

(Los Suaves)

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Comptat i debatut

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta

país de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires

país que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita

país que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat

país de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d'engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya

país de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica

país de l'enveja i l'auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera

país amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l'armari

país de la vacuïtat, de l'ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe

país de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l'ostentació

país anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l'espai

país de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.



Pau Alabajos

dissabte, 28 d’agost del 2010

Perquè vull

Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!

Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!

Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!

Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!

Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!

Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'estimar!

Vam viure un món precios. Perquè vull!
Perquè tinc ja ganes de viure!

Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!

Vam volar pel món. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de volar!

Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!

I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!

Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè sé que es pot menjar!

Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!

Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!

Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!

Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.


(Ovidi Montllor)

Va com va

A tu t'emprenya molt,
que jo et tingui mania.
Va com va.

A mi m'emprenya molt,
que tu vagis fent cria.
Va com va.

A tu t'han dit preciós,
a mi m'han dit: tu calla!
Va com va.

I jo no vull callar
mentre tu tens la tralla.
Va com va.

A tu t'han dibuixat
i jo trenque la ploma.
Va com va.

A mi m'han fet ple d'odi,
a tu t'han fet de goma.
Va com va.

A tu t'han dat l'herència,
a mi m'han dat la vida.
Va com va.

A mi em toca lluitar,
a tu prendre la mida.
Va com va.

Si jo no tinc per mi,
si tu no en tens mai prou.
Va com va.

I ets tu qui reps de mi,
jo de tu cobre un sou.
Va com va.

Si jo ja m'he cansat
d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré
fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.



(Ovidi Montllor)

diumenge, 15 d’agost del 2010

Papá cuéntame otra vez

Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.

Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.

Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.

Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.

Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.

Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.

Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.


(Ismael Serrano)

diumenge, 1 d’agost del 2010

Idil·li de l'astre rei

Idil·li de l'astre rei, no l'envegis a aquell vell
tan si creixes com si minves, tens donzelles; no pas ell.
Per castell tens l'Univers, amb parets de negre i blau
Les portes al matí es tanquen, neix el dia i la nit cau.  

Lluna amaga't que el Sol ja és aquí,
cuita que arriba el matí
Fes l'equipatge i reprèn el camí
has d'anar a un altre país.

Ets princesa de la nit, al regne de la foscor;
el sol et segueix de dia, cavaller de la claror.
Els bufons del teu regnat són tots els estels errants
que fan salts i tombarelles i piruetes elegants.

Els teus peus són els reflexos de la mar i els oceans,
i els núvols es converteixen en la capa i els guants.
Si els somnis pogués triar, cada nit et somniaria
per veure el món des de dalt, vora teu viatjaria.

Ei, Pol petit

Dies fets d'angoixa 
Carrers plens de por 
Gent sense esperança 
Ciutats sense cor.  

Nens petits que creixen 
amb el cor glaçat: 
Són joguines 
que els grans hem trencat.  

Ei, Pol Petit! Agafa la guitarra cada nit, surt al carrer i canta una canço. 
Canta ben fort i digues la veritat sense cap por.  
Ei, Pol Petit També cantaré jo! 

Et diran que les guitarres, 
et diran que les cançons, 
són només per divertir-se 
i que no has de buscar raons.  

Però no deixis que t'enganyin, 
qui diu això no et vol bé 
Cal que sortim a cantar al carrer.  

Ei, Pol Petit...