Perquè vull

Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!

Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!

Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!

Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!

Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!

Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'estimar!

Vam viure un món precios. Perquè vull!
Perquè tinc ja ganes de viure!

Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!

Vam volar pel món. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de volar!

Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!

I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!

Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè sé que es pot menjar!

Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!

Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!

Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!

Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

(Ovidi Montllor)

Va com va

A tu t'emprenya molt,
que jo et tingui mania.
Va com va.

A mi m'emprenya molt,
que tu vagis fent cria.
Va com va.

A tu t'han dit preciós,
a mi m'han dit: tu calla!
Va com va.

I jo no vull callar
mentre tu tens la tralla.
Va com va.

A tu t'han dibuixat
i jo trenque la ploma.
Va com va.

A mi m'han fet ple d'odi,
a tu t'han fet de goma.
Va com va.

A tu t'han dat l'herència,
a mi m'han dat la vida.
Va com va.

A mi em toca lluitar,
a tu prendre la mida.
Va com va.

Si jo no tinc per mi,
si tu no en tens mai prou.
Va com va.

I ets tu qui reps de mi,
jo de tu cobre un sou.
Va com va.

Si jo ja m'he cansat
d'anar vivint dient
el va com va,

pensa que sols diré
fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.

(Ovidi Montllor)

Papá cuéntame otra vez

Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.

Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.

Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.

Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.

Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.

Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.

Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.

(Ismael Serrano)

No te rindas

No te rindas, aun estas a tiempo

de alcanzar y comenzar de nuevo,

aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,

liberar el lastre, retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,

continuar el viaje,

perseguir tus sueños,

destrabar el tiempo,

correr los escombros y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,

aunque el frio queme,

aunque el miedo muerda,

aunque el sol se esconda y se calle el viento,

aun hay fuego en tu alma,

aun hay vida en tus sueños,

porque la vida es tuya y tuyo tambien el deseo,

porque lo has querido y porque te quiero.

Porque existe el vino y el amor, es cierto,

porque no hay heridas que no cure el tiempo,

abrir las puertas, quitar los cerrojos,

abandonar las murallas que te protegieron.

Vivir la vida y aceptar el reto,

recuperar la risa, ensayar el canto,

bajar la guardia y extender las manos,

desplegar las alas e intentar de nuevo,

celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas por favor no cedas,

aunque el frio queme,

aunque el miedo muerda,

aunque el sol se ponga y se calle el viento,

aun hay fuego en tu alma,

aun hay vida en tus sueños,

porque cada dia es un comienzo,

porque esta es la hora y el mejor momento,

porque no estas sola,

porque yo te quiero.

(Mario Benedetti)

Sóc guai, i del rotllo.

Sóc indepe, fume petes, bec calimotxo, porte rastes i unes samarretes del rotllo que flipes! Sempre porte musiqueta a les orelles... Els Obrint Pas són Déu! A les manis sóc el que més gresca fa, la botella de cassalla no ens pot faltar! Als concerts sempre porte la meua estelada, que tots sàpien que sóc indepe i mole! També porte la motxilla de l’insti plena de dibuixos i ròtuls: SKA! Oi!... I xapes, que a cada concert me’n compre una! He aprés les paraules fonamentals: comunisme, Països Catalans, Aznar és un cabró, el Ché mola... Ma mare i mon pare em donen diners per eixir de festa.”

Sembla que ser independentista, nacionalista... és un gest de gent rebel, i ser rebel és guai.
Què hi ha més rebel que fer coses prohibides? Vinga! Fumem petes tots! No et tragues el fum? Dissimula!
Quan més semble que eres una persona de carrer més guai pareixeràs; vinga, fem-nos el calimoxo al portó de casa!
Ah! I què em digueu de les rastes? Si fins ara eren una forma de veure la vida (els brasilers sempre ho han dit, no se’n fan si no es senten preparats...), actualment són un look rebel que t’hi cagues!
La roba és l’element més important per a un xavalet del rotllo d’ara: ANTIFEIXISTES! REVOLUCIÓ! INDEPENDÈNCIA! ... Si no portes un cartellet al teu pit que t’identifique no triomfaràs! Per cert, que no se t’oblide el palestí, eh?
Obrint Pas! Grans Déus de la música valenciana! I no dic que siguen roïns, ni molt menys, però sembla que sols existisquen ells... Obrint Pas a Vinaròs!! “Mare, dóna’m peles que pille 3 hores de bus per anar a un súper concert!” Al poble del costat fan concert, però a eixos no els coneix ni Cristo, són quatre xavalets inexperts (com Obrint Pas fa uns anys, però això ningú ho pensa...).
Quan vages a la mani aquella que tant de temps portes esperant has de fer-te notar... Agafa un megàfon i crida: Espanya és una merda, el rei és un feixista i jo sóc un borratxo, català i intependentista! Després pega-li trago a la cassalla, a morro si pot ser, serà el teu premi!
I l’estelada? On l’has deixada? Trau-la de la motxilla, xè! Llueix d’estel. Però... groga o blava? Què més dóna si no sabem què significa!!!
Ah! Característiques importants d’un bon indepe són les frases rotulades a la motxilla i les xapes que llueix. Ha de semblar que entens de política, que t’oposes al feixisme i tot el que comporta, però... agressivament! Ja no lluites per la pau! Ara sols vols presumir de macarra, fes-te respectar amb una revolució armada si és necessari! Sigues rebel! Afirma que pegaries a un skin i a un feixista! Et donarà prestigi.
De tant en tant has de semblar culte. Ser culte de la vida, no dels llibres, això deixa-ho per als empollons. Pots conseguir-ho dient les següents paraules entre les frases que articules: comunisme, revolució, Aznar, Franco, el Ché... Sobretot has de dominar els noms de tots els personatges revolucionaris!
Ah! I que ningú sàpia que els papis t’han pagat el bus per vindre al concert! Eres autosuficient, no fas cas dels pares ni tampoc els respectes, fins i tot podries dir que no els estimes.

Quina llàstima de comportament. Actualment lluitar per la teua terra ha quedat arrere. Ara per ser un independentista has de demostrar-ho amb el teu aspecte, no amb els teus actes... Ja no serveix que milites a qualsevol partit, institució, entitat o joventut. Ara el que has de fer és pentinar-te quatre rastes, maquejar-te la motxilla i escoltar Obrint Pas.

Volem una joventut lluitadora, responsable, humil i catalana! La volem, la necessitem! No volem quatre fantasmes que embruten el mot “independència”, ni quatre borratxos que van a les manifestacions per apuntar-se una batalleta més! I per què no van a actes, mítings, conferències...? Va, això seria massa demanar!

Vols ser guai? O, prefereixes un país millor? Independència!

Font

Idil·li de l'astre rei

Idil·li de l'astre rei, no l'envegis a aquell vell

tan si creixes com si minves, tens donzelles; no pas ell.

Per castell tens l'Univers, amb parets de negre i blau

Les portes al matí es tanquen, neix el dia i la nit cau.  

Lluna amaga't que el Sol ja és aquí,

cuita que arriba el matí

Fes l'equipatge i reprèn el camí

has d'anar a un altre país.

Ets princesa de la nit, al regne de la foscor;

el sol et segueix de dia, cavaller de la claror.

Els bufons del teu regnat són tots els estels errants

que fan salts i tombarelles i piruetes elegants.

Els teus peus són els reflexos de la mar i els oceans,

i els núvols es converteixen en la capa i els guants.

Si els somnis pogués triar, cada nit et somniaria

per veure el món des de dalt, vora teu viatjaria.

Ei, Pol petit

Dies fets d'angoixa 

Carrers plens de por 

Gent sense esperança 

Ciutats sense cor.  

Nens petits que creixen 

amb el cor glaçat: 

Són joguines 

que els grans hem trencat.  

Ei, Pol Petit! Agafa la guitarra cada nit, surt al carrer i canta una canço. 

Canta ben fort i digues la veritat sense cap por.  

Ei, Pol Petit També cantaré jo! 

Et diran que les guitarres, 

et diran que les cançons, 

són només per divertir-se 

i que no has de buscar raons.  

Però no deixis que t'enganyin, 

qui diu això no et vol bé 

Cal que sortim a cantar al carrer.  

Ei, Pol Petit...